mapa i perfil
CRÒNICA DE LA RUTA
L’excursió d’avui comença un pèl accidentada. La carretera que surt de Vallcebre cap al punt d’inici, al pàrquing de la Font Freda, es troba tallada a 4 km abans d’arribar-hi, just a l’alçada del Llac de Tomí.
No ens ho vam pensar gaire, 4 km significaven una hora caminant, que també volia dir que començaríem l’ascensió des del punt de partida una hora més tard. La calor ens agafaria abans del que teníem previst, però tot i així vam tirar endavant.
Per tant, el primer tram de 4 km el vam fer extra, passant pel Coll de Pradell per la carretera. El Pedraforca ens observava tot rient, doncs ell és gran i majestuós i nosaltres xics i insignificants.
Ja sobre les 8 del matí arribàvem al punt d’inici, al pàrquing de la Font Freda. Una hora de retard sobre l’horari previst tot i que animats per començar l’ascensió.
Des d’aquest punt fins arribar al Cap de la Canal Llisa hi ha una gens menyspreable pujada sostinguda, doncs en menys de dos kilòmetres es remunten uns 500 metres de desnivell. No és massa, però no és poc.
En un primer tram anem pel Torrent de la Font Freda fins arribar a la Font de l’Orri. És un tram rocós que no deixarem fins ben amunt. Ja prop del Cap de la Canal Llisa el terreny se suavitza una mica i seguim uns senders que semblen solcat en ple mantell verd, camí del Refugi d’Ensija.
Un merescut descans en forma de terreny llis on caminar amb certa despreocupació s’agraeix. Els paratges són calmosos, plaents i harmònics per apaivagar les calors de la pujada amb la brisa que hi corre.
El Cap de la Gallina Pelada cada cop és més a prop i els nostres ànims també agafen vigor, ja descansats i preparats pel darrer esforç. Passem el Refugi i ens acostem a uns abeuradors.
El darrer tram fins la Gallina Pelada no es fa llarg, de seguida hi arribem. L’aire corre ben fresc, per sorpresa nostra, ben combinat amb el sol que comença a exercir el seu poder. És una situació molt agradable i decidim esmorzar al cim; ens ho ben mereixem!
Abans de reprendre la marxa, ens retratem al cim i capturem les vistes des del qual ens regala la natura.
Descendim agafant les mateixes passes que ens han portat al cim. En arribar a la cruïlla que ens havia de retornar al refugi, nosaltres ens encarem cap a la següent cita, el Pla de Tores. Anirem carenejant la Serra d’Ensija i gaudint de les esplèndides vistes.
Pel camí, el Roger s’atura i es queda mirant el terra. Clar, això provoca que tant l’Isaac com l’Albert ens hi acostem per veure què cony l’ha cridat l’atenció.
Una mirada enrere després d’una bona estona caminant mostra el cim de la Gallina Pelada ja força allunyat. Com és la muntanya!
Passat el Pla de Tores, ens dirigim a la Creu de Ferro, passant per un petit coll.
Ja són gairebé les 11 i el sol ara sí que es fa notar. El cansament s’avança alimentat per la calor tot just abans d’arribar a la Creu de Ferro, a la que costa d’arribar.
Decidim que el proper cim que teníem previst fer el deixarem per a una altra ocasió. Ara és quan més maleïm la carretera tallada 4 kilòmetres abans. Però la decisió està presa encertadament. Fa molta calor, estem cansats i l’esforç d’anar-hi representaria acumular 7 hores de ruta, les quals es fan feixugues, tot s’ha de dir.
Per tant, arribats al Pla d’Ensija, on hi ha indicacions per anar a diferents llocs, agafem l’opció de la davallada pel Barranc de les Llobateres, entre el Serrat Negre i el Serrat Roig.
Ben aviat l’estretor del camí i les roques fan que aquest tram de la ruta es faci força pesat, tot i que anar salvant pedres i rocs té la seva part divertida, tret que turmells, dits, genolls i quàdriceps van avisant que potser seria l’hora de trobar un lloc més pla.
En aquest món tot arriba! Finalment, el camí s’endreça i es torna força més amable fins arribar a la carretera.
Ja només ens queden 3 kilòmetres extra fins arribar al cotxe. El Torrent de les Llobateres desemboca en un punt de la carretera que almenys ens ha estalviat un kilòmetre.
