MAPA I PERFIL
CRÒNICA DE LA RUTA
A Sardenya no tot són platges. Al bell mig de l’illa hi ha el Parc Natural del Gennargentu on hi ha el punt més àlgid de l’illa i que, òbviament, no podia deixar escapar: Punta la Marmora, de 1834 m. Així que, mentre la gent gaudeix del sol i la platja, un servidor s’aixeca a les 5 del matí, recorre dues hores de cotxe per començar la ruta en el refugi S’Arena, o Sa Crista, a pocs kilòmetres de la localitat de Desulo.
Les meves esperances de ser un privilegiat per tenir accés a unes vistes que havien de ser impressionants queden reduïdes al no res. La boira ben espessa i el fred són els veritables protagonistes d’avui. Com pot ser que hi hagi tants contrastos en una illa? És una meravella, és clar, tot i que en aquest cas jo hagués desitjat un temps millor, no tant pel fred ja que vaig ben preparat, sinó pels paisatges que deixaré de veure.
Sigui com sigui, el cotxe és l’únic que hi ha al refugi. Sóc, doncs, el primer en arribar i l’únic en començar la ruta que, segons com es miri, el més normal és donar mitja volta i deixar-ho estar. Però el fet de no tenir una altra oportunitat per pujar el cim em fan decidir a donar la primera passa. Això sí, si veig que la boira és un impediment gran, ho deixaré córrer. Som-hi!
El primer tram transcorre per una pista que zigzagueja una mica fins que s’adreça en direcció a Arcu Artilai. “Arcu”, en un primer moment vaig pensar que volia dir “collada” en sard, però que el concepte es refereix més a una trobada de camins.
Abans d’arribar a Arcu Artilai, la pista arriba a un petit pla on dos plafons buits de contingut (potser n’havia tingut) es troben a banda i banda de la pista que cal seguir. Com em sol passar de vegades, una imatge en la natura em transporta a l’àmbit de l’art. En aquest cas, aquests dos plafons m’han recordat els Colossos de Mèmnom, que estaven a l’entrada del temple d’Amenhotep, en l’antic Egipte. La boira segueix persistent i el fred no minva.
Un cop arribo a Arcu Artilai he de decidir entre dos camins: el de la dreta porta directament a Arcu Gennargentu i d’allà a l’objectiu de Punta la Marmora. L’altre, el de l’esquerra, adreça a dos cims més, el Bruncu Spina i el Punta Paulinu. Evidentment, vull fer els altres dos cims, i l’únic dubte és si fer-los a l’anada o a la tornada. Decideixo fer-los primer per si la meteorologia no em deixa arribar a Punta la Marmora, tot i que amb les previsions d’ahir posava que no hi havia cap risc de pluja, per la qual cosa segur que faré tots els cims.
La ruta que porta a Bruncu Spina és la 721A, és a dir, la variant de la 721 que correspon al camí de la dreta.
Vaig guanyant alçada i pel camí trobo pedres amb formes que m’agraden. Diguem que gairebé em sorprenen ja que no les veig fins que les tinc a un pam del nas.
Relativament aviat arribo al primer cim, el Bruncu Spina. Hi ha un pal que segurament tenia posat el nom del cim, o potser alguna informació al respecte. La boira no em deixa veure gairebé res, tot just una espècie d’escala que en desconec la seva utilitat. Tot a dalt del cim.
És evident que l’expressió de la meva cara delata la urgència de fer les coses ràpid, doncs el vent ha fet acte de presència i s’ha apuntat a la festa del mal temps. Només hi falta la pluja que gairebé estic segur que no arribarà.
Amb el Bruncu Spina s’agafa l’alçada de la carena. Ara, només cal anar seguint una tanca interminable que condueix fins a Arcu Gennargentu. De tant en tant, surto del camí que proporciona la tanca, ja que sembla que ha de passar per algun altre pas. En tot cas, tampoc s’allunya mai de la tanca.
Vaig avançant i les vistes del parc natural han de ser espectaculars, però l’únic que aconsegueixo veure és on ficar el peu i poc més.
Per moments, sembla que la boira hagi de desaparèixer per dissipar-se definitivament. En uns segons, el paisatge torna a enfosquir-se i entra en la dinàmica que portava fins ara. És qüestió de segons, d’instants en què les boires arriben per una banda o per una altra i lluiten per establir-se i dominar el paisatge. Penso que Sardenya no deixa de ser una illa, que el sol escalfa l’aigua que l’envolta i que les boires arriben per tot arreu, indistintament.
El vent agafa protagonisme. És qui s’emporta les boires, les fa anar d’un lloc a l’altre i qui m’enlaira la gorra que sempre m’acompanya. He d’anar corrent a buscar-la uns metres més enllà. Menys mal que la carena té trams amples i puc recuperar-la!! A tot això, arribo al segon cim: Punta Paulinu, amb les orelles ben protegides i la testa al descobert.
Punta Paulinu representa estar ja ben a prop d’Arcu Gennargentu, el creuament de camins que marca diferents direccions. Cal descendir per arribar-hi, i aprofito per fer-ho corrent. De fet, en alguns trams en comptes de caminar opto per fer un trot que m’ajudi a guanyar temps.
Ara sí. La boira dóna una petita treva i permet contemplar algunes vistes. De fet, estic força content, doncs per primera vegada puc fer-me una idea del tipus de camí que he de resseguir en els propers metres. Tot un luxe, avui!
Lloses de diversa grandària substitueixen el camí terrós i pedregós alhora. Mentre pujo animat per la força que dóna estar a prop de l’objectiu em trobo amb tres italians que ja en baixen. Com pot ser? D’on han sortit? Quan he deixat el cotxe, només hi estava jo sol. Deu haver una altra ruta, un altre punt d’inici, doncs mentre buscava informació per fer aquest cim vaig veure que la majoria de gent surt des del Refugi S’Arena, però que també n’hi ha un altre i segurament venen d’aquí. Tant és…
La boira no acaba de marxar, però permet treure alguna imatge de les muntanyes que transcorro.
S’ha acabat la treva. Arribo al cim enmig de la foscor i el fred. Tot i així, una immensa alegria s’apodera de mi quan veig la Creu de Punta la Marmora.
Una placa commemora la fita i l’abraçada a la Creu no se’m pot resistir.
Han passat dues hores des de l’inici de la ruta i, per fi, s’obre una clariana entre la lluita entre boires per deixar entreveure la vall entre muntanyes.
És el moment de donar la volta, però ja que hi sóc, vaig bé de temps i la meteorologia dintre del seu rigor em permet seguir caminant, decideixo sobrepassar Punta la Marmora i fer un petit cim que hi ha pocs minuts més endavant. El problema és que no hi ha cap senyal que indiqui res i tampoc es pot veure. Per tant, més que anar segur cap a un objectiu el que faig és intuir-lo, tot i que sé que hi és.
Arribo a Punta Florisa i segueixo una mica més endavant fins que ja endevino que des de la formació rocosa en la que em trobo ja no hi ha cap més cim a la vista, doncs en un moment d’absència parcial de boira puc albirar fins on arriba la carena.
El retorn el faig sobre les meves passes i retrobo paisatges intuïts.
Deixo la Croce enrere i just abans d’iniciar la davallada pel camí pedregós i enllosat, sento el soroll d’esquelles. Desvio la vista cap un puig rocós i albiro dues taques blanques que s’enfilen per les pedres. Són dues cabres que em criden l’atenció no tant perquè estiguin on estan, sinó perquè són domèstiques. Deuen campar lliurement durant bona part de l’any.
Per fi, puc veure força clarament els cims del Punta Paulinu en primer terme i del Bruncu Spina al fons, així com la carena que els uneix i que he recorregut en l’anada.
Just al costat, el llom muntanyenc d’una altra carena i les altres muntanyes que formen part del Parc Natural Gennargentu.
Poca estona més tard, de camí a Arcu Gennargentu, la imatge coberta per la boira del Bruncu Spina em fa pensar que si l’hagués de fer ara potser em faria més mandra que en l’anada, tot i les condicions pitjors que he tingut.
Amb Arcu Gennargentu a la vista, es diferencien clarament els dos camins que porten al refugi de S’Arena. He vingut pel de la dreta i ara tornaré pel de l’esquerra.
El paisatge és una mica diferent. Tot i haver-hi muntanyes, semblen més accessibles i no tan pelades, amb algun bosc que les vesteix. Algun rierol esquifit denota que la presència de l’aigua es decanta per a aquest cantó.
Al llarg de tot el recorregut es van trobant les senyals blancs i vermells del GR. També és cert que en algun tram desapareixen o no són massa obvis, per la qual cosa segueixes endavant guiat per la lògica d’un recorregut que no té cap pèrdua. Els camins, tot i no mostrar els senyals cromats, són força evidents, tot i que sempre hi ha algun moment de dubte.
El camí és força bo i arrenco a córrer una altra vegada. De tant en tant, m’aturo per agafar aire i fer alguna foto a alguna pedra que m’agradi.
Gairebé a meitat de camí, hi ha una espècie d’espai d’esbarjo, amb taules per fer un mos i descansar una mica. Les indicacions demostren alguna incongruència en els temps dels recorreguts si fem cas de les que hi havia en Arcu Gennargentu. Si més no, són per tenir alguna referència, però no del tot massa fiable.
Abans d’arribar a Arcu Artilai ara el que hi ha al camí no són cabres, sinó vaques i algun vedell. M’estranya la confiança que em tenen quan passo al seu costat, fins i tot dels vedells que solen ser els més espantadissos. En comptes de fugir, se n’ajunten dos i comencen a caminar tranquil·lament davant meu.
Des del camí de sota es veu el cim del Bruncu Spina que va per dalt i, com no, encara emboirat.
Una font amb un rajolí d’aigua ben fi convidaria a beure en un dia assolellat. Entre que he passat fred, m’he anat hidratant de tant en tant i que no em refio d’aquesta aigua tan pura, només m’aturo a contemplar-la, però no en provo ni un glop.
Ostres! Un cop d’ull enrere sí que permet veure el cim de Punta la Marmora i el de Punta Florisa. Tant de bo els hagués pogut veure abans!
A mesura que vaig perdent alçada, la boira ja no hi és, s’ha quedat en les altures. En arribar a Arcu Artilai confiat en el traç que marquen els camins del terra, segueixo un sender que a poc a poc es va estrenyent fins que desapareix. Només és en aquell moment que me n’adono que en l’anada ho he fet per bona pista. Miro una mica cap avall i veig la pista. Miro el GPS i veig que el tram recorregut va paral·lel al de l’anada. En fi…
Gairebé tot el que queda de recorregut el faig corrent, això sí, al trot, sense flipar. Ja no estic sol, crec que he arribat a comptar fins a 7 persones que s’han creuat amb mi. Em sobta que mentre jo ja estic a punt d’arribar al cotxe, aquesta gent tot just acaba de començar. Un avantatge sí que tenen, podran veure el paisatge força bé.
El que no havia pogut veure en començar la ruta ara se’m mostra clarament. La imatge del refugi, ara amb 6 cotxes, envoltat de muntanyes indica la fi de l’excursió.
