MAPA I PERFIL
CRÒNICA DE LA RUTA
L’ascensió a Pico Cueto no presenta cap dificultat, doncs gairebé tot el camí transcorre per pistes amples i el desnivell que es va superant es fa amb força kilòmetres. És, per tant, una ruta llarga però fàcil.
Des de la població de Boñar cal anar al Soto de Boñar, que és una zona d’esbarjo on hi ha unes piscines i un càmping. Tot just travessar el riu Porma, es deixa el cotxe i ja es troben indicacions per pujar a Pico Cueto. De fet, hi ha dues possibilitats: agafar el cartell que marca anar per la dreta o el que diu d’arribar-hi per l’esquerra. En aquesta època d’estiu és millor anar primer seguint les indicacions del cartell de l’esquerra perquè hi ha un tram notable que es fa sense ombra, per la qual cosa el sol a primera hora no fa tant de mal com si l’agafes de baixada. Nosaltres, però, no ho sabíem i vam anar per la dreta on, efectivament, el camí està més resguardat per les pinedes. Tret d’aquest detall, la distància entre una opció o l’altra és similar i el desnivell a salvar tant per un costat com per l’altre si fa no fa és el mateix.
Estic molt content perquè m’acompanya l’Ana que, per no sortir a caminar gaire, avui hem escollit una excursió fàcil però llarga. Des del primer moment ja veiem l’objectiu que hem d’assolir.
El primer tram el fem seguint una pista que passa per darrere del càmping tot resseguint el riu Porma. De seguida, però, deixem aquesta pista i torcem a l’esquerra per començar a pujar de manera molt suau però contínua que tindrà poques variants durant tota l’ascensió.
Tot el camí està marcat amb els senyals groc i blanc que corresponen a la ruta PRC – LE 55.
Fa una mica d’aire que, ara a primera hora, pot fins i tot ser una mica molest. Això no obstant, es pal·liarà molt en entrar en les pinedes que, a més a més de protegir-nos del sol, també ho fa del vent. En un cartell hi resa que es prohibeix fumar en entrar en el bosc, però gairebé ens ho hem d’imaginar perquè no es veu de tant rovellat.
Una finestra s’entreobre pels brancams dels pins; apareix la silueta d’una muntanya propera.
Fins ara, el camí pujava en direcció gairebé contrària al cim de Pico Cueto. En un revolt que deixa una panoràmica de la zona est deixa veure el que creiem que és la silueta de Peñacorada en la llunyania. Dubtem, però.
Seguim caminant, sempre sense desnivells importants, tot i que la roba ja no és necessària i el vent és més plàcid en els trams més descoberts. Aprofitem per fer-nos una selfie 🙂
L’objectiu ja el tenim més a prop i el terreny sí que s’inclina una mica més per anar agafant alçada, ara de manera més notable.
Just quan falta aproximadament un kilòmetre per arribar al cim, un revolt descobert ofereix una vista espectacular al nord, amb l’embassament del Porma abraçat per pics i muntanyes dels Picos d’Europa.
Emprenem el darrer tram amb una pujada més pronunciada i per un senderó més estret que ens ha de dur a la faldilla de Pico Cueto.
Per arribar al cim, cal deixar el camí i pujar, ara sí, la part més pronunciada que tot just representen 200 metres. L’edificació de la casa de vigilància d’incendis domina el cim i es fa veure des de qualsevol lloc convertint-se en un senyal inequívoc de referència de Pico Cueto.
Les vistes dels del cim són impressionants. Per una banda, la zona de muntanyes que contrasta amb la ribera i el riu Porma que la condueix.
Després d’esmorzar i satisfer la gana i l’ànima, doncs el silenci només és interromput per les nostres veus, és moment de començar el retorn. Desfem les nostres passes des del cim per arribar una altra vegada al camí que seguim en direcció oest, no per on hem arribat.
L’ampla pista ens porta fins a la falda de Pico Muelas, que no pugem. Just en aquest punt, el camí fa un revolt molt pronunciat i una mica més endavant ja tenim Pico Cueto a una certa distància.
El camí es fa llarg i un pèl avorrit en la tornada.
Fa anys va haver-hi un incendi i s’ha repoblat amb pins silvestres. És curiosa la forma d’aquests pins que creixen amb l’escorça pelada, ignoro si és per causa de l’home o perquè són així. A aquest tipus de pi li’n diuen pino de Lillo.
El sol cau amb justícia, com se sol dir, i els trams en què la pista queda mig coberta per alguna ombra és molt d’agrair. Quan portem una bona estona caminant, els esbarzers a peu de pista ens ofereixen els seus fruits més preuats: les mores!
Reduïm el ritme que portem perquè anem aturant-nos en una hipnòtica tasca de collir mores. Gairebé no en adonem que, per fi, abandonem la pista per endinsar-nos en el bosc de pins a mà dreta.
L’es’retor del sender és ben rebut, com també la frescor del bosc accentuat perquè a la dreta baixa el rierol de Pico Cueto que, a més a més, regala les oïdes amb la música de les seves aigües. Les marques blanques i grogues sempre acompanyen la ruta, ara en arbres, ara en fites.
Ja arribant de nou al Soto de Boñar per finalitzar la nostra excursió, just quan el bosc es va obrint i el camí queda descobert, una zona escampada esdevé el lloc escollit per assentar algunes caravanes i fins i tot alguna haima. Sembla que és una zona recurrent d’acampada hippie.
Al bell mig de la pista topem amb un grapat d’ovelles. Mentre jo faig alguna foto l’Ana comenta que si hi ha ovelles el gos no deu ser gaire lluny. Efectivament, uns lladrucs ens alerten i el gos surt al nostre encontre. És gran i imposa, però només dir-li “hola, guapu” ja comença a remenar la cua i adoptar un posat juganer que desmunta qualsevol intent d’amenaça.
Arribem ja al Soto de Boñar, final de l’excursió.
