MaPA I PERFIL
crònica de la ruta
Matinal fresca en ple juliol per fer una ascensió de les maques. Avui volem coronar la Tosa i el Puigllançada, dos cims que es presenten prou exigents ja des d’un principi.
Des de Baga agafem la carretera BV 4024, just abans del túnel del Cadí, fins al Coll de Pal. Allà hi ha una bona esplanada a banda i banda de la carretera on deixem el cotxe.
La temperatura convida a posar-se una màniga llarga per iniciar la ruta.
La muntanya està ben pelada i ja intuïm que la sortida del sol ens farà patir ja des d’un bon inici. Seguim les indicacions de l’únic cartell que hi ha en direcció al refugi del Niu d’Àliga.
L’aire ens va acompanyant en aquest primer tram fins al punt que ens fa mantenir la màniga llarga tot i l’esforç d’anar pujant, on normalment ja comença a sobrar-te tota la roba.
Un cop d’ull enrere i ja veiem el cotxe ben xic i solitari, encara, qual una formiga perduda. A munt, amb la resplendor del sol que amenaça amb la seva sortida, el cim del Puigllançada.
L’ascens és llarg i sense emocions, amb una perllongada i sostinguda pujada fins el Cap del Serrat.
El Cap del Serrat es troba just després d’una petita treva en forma d’esplanada, això sí, amb un «falso llano» que li diuen. Per arribar-hi, passem per un pas rocós i tancat d’una bellesa especial.
En arribar al cim del Cap del Serrat Gran el sol ja fa estona que ha sortit, com es pot veure en els nostres rostres. Tot i així, un núvol enviat per alguna divinitat celestial ens protegeix de la rojor solar durant bona part de l’ascens. Que duri!
ç
En deixar aquest puig, descendim uns 40 metres per tornar a anar agafant alçada caminant pel Serrat Gran. Tot aquest tram transcorre sense cap dificultat ni exigència, amb alguna forma curiosa que ofereix l’orografia.
Així que s’arriba als Rasos de Comabella se suavitza més, si cap, la pujada i ja es veu al fons el Refugi del Niu d’Àliga. Pel camí, es desperta majestuós el Pedraforca a una banda, mentre que a l’altra ens acompanya en la llunyania un isard. De vegades, veiem els isards que van en colla d’un lloc cap a l’altre, sempre atents als nostres moviments.
Segons arribem al Refugi, a mà esquerra hi ha un petit puig que l’Isaac i l’Albert no volen deixar enrere. El Kenneth, des de l’alçada del refugi, capta la fita.
Sense més dilacions, passem per darrera del refugi i anem directes al cim de la Tosa.
Després d’una estona i de les fotos obligatòries, reprenem la marxa amb la ment ficada en fer un mos, doncs ja toca esmorzar. No sabem com interpretar les indicacions que hi ha allà mateix, però sabem que les hem de seguir, doncs la ruta va en aquella direcció que ja no és pels Rasos de Comabella, baixant pel costat d’una tanca.
Ara el sol ja cau pel seu pes i mirem d’aturar-nos en algun lloc amb ombra per esmorzar. Difícil, les ombres van cares en aquesta ruta, però trobem unes roques que ens proporcionen allò que anhelem. Hem d’agafar forces perquè ens queda una segona fita: el Puigllançada.
Abans de començar el descens vertical que ha de castigar les nostres cames durant bona estona, l’Albert s’enfila al Puig d’Alp, un turonet que no deixa escapar mentre l’Isaac i el Kenenth l’envolten. El descens fins la carretera és molt pronunciat i, a més a més, ple d’insectes minúsculs que se t’enganxen als braços i el clatell amarats de suor. És a dir, que has de parar atenció a on fiques els peus i també a què no se’t halin els mosquits!
Travessem la carretera entre vaques i cavalls en una treva entre descens i ascens immediat.
Deixem-nos d’imatges bucòliques perquè el que ve ara és una bona pujada. Encarem la muntanya i la ruta ens desplaça cap a l’esquerra per envoltar una pedrera. El desnivell és considerable i veiem que si l’objectiu està cap a la dreta i la ruta ens desvia cap a l’esquerra… potser podem atallar anant pel bell mig d’un tram vertical i rocallós. Segurament hem comès un error, perquè l’esforç és majúscul i després ens ha de passar factura.
El primer en salvar aquest dur escull és l’Isaac. La forta pendent ens obliga a aturar-nos de tant en tant, per tal que la freqüència cardíaca es normalitzi. Un cop tots tres a dalt, ens prenem un descans ben merescut. Les forces no són les mateixes i el Kenneth ha quedat tocat en aquest ascens.
Mirem de tornar a caminar, encara sense tenir el cim a la vista. Sí veiem on està el cotxe.
El desnivell s’ha suavitzat respecte el que acabem de fer, però seguim pujant. En aquest punt, ja veiem el cim relativament lluny. Quan a un li manquen les forces, qualsevol entrebanc es fa insalvable. Just en aquest instant en què divisem el cim del Puigllançada, el Kenneth renuncia a pujar-lo perquè s’ha esgotat en el tram rocós i decideix anar cap al Coll de Pal on hi ha el cotxe.
Tant lluny i tant a prop. L’hora tampoc ajuda, són les 12 aproximadament, i el sol ja crema amb força. Tot i així, encarem la pujada final conquerint el cim.
Només ens queda baixar fins al cotxe on ens espera el Kenneth. La baixada també és força pronunciada, però se’ns fa curta mentre l’Isaac i l’Albert la fem petar. Un altre isard ens saluda no gaire lluny de nosaltres, gairebé de forma familiar, doncs li devem inspirar prou confiança per no defugir esperitat.
Per fi arribem al cotxe on tornem a estar tots 3 junts. La propera segur que fem tota la ruta plegats!
