Roca Roja

 mapa i perfil

ENLLAÇ DE LA RUTA A WIKILOC

CRÒNICA DE LA RUTA

Aproximació a Benavent venint des d’Artesa de Segre per la carretera C-1412b. Tot just es corona el port de Comiols, la primera població que apareix mentre es baixa és Benavent de la Conca. Deixo el cotxe en un espai que sembla expressament habilitat, on també hi ha una marquesina per al transport de bus.

L’inici transcorre accedint al poble per un dels seus carrers per, ràpidament, en un tram costerut trepitjar ja el sòl terrer de la muntanya. Un indicador corrobora que vaig pel camí correcte.

És molt bella la imatge de la paret contínua que ens dibuixa el Roc de Benavent, de la mateixa manera que els pocs brogits que segueixen a una albada ja llunyana acompanyen les primeres passes de l’excursió amb el so viu de la pròpia respiració. El fullatge, encara fresc, enuncia les passes per la senda ampla, de moment.

Alço la vista conscient d’envoltar el Roc per abordar-lo pel darrera.

Les roques ferides mostren la vermellor del seu interior que bateja el nom del cim.

El camí s’estreny, encara sense guanyar alçada i conduit magistralment per les fites pedroses al marc del camí. De tant en tant, el so d’algun cotxe em desvetlla i em fa prendre consciència que el camí que estic agafant serpenteja gairebé paral·lel a la carretera.

Una indicació salvadora m’allunya definitivament de la carretera, tot just quan la tenia a tocar.

A partir d’aquest moment escometo per fi la primera pujada seriosa per, ara sí, anar vencent l’alçada que m’ha de dur fins al cim, encara allunyat. El camí és ample i pedregós, amb ziga-zagues de certa brusquedat a mesura que esdevé més estret. El gir de gairebé 180º delata que la direcció cap al cim podria està en la mirada al front, ja.

Fins ara, tot el tram recorregut ha estat a l’ombra, però just quan la travessa que remunta el bosc finalitza en una pista ampla, el pla despullat de Lo Grau Curt deixa que el sol penetri amb tot el seu esplendor. Després de la pujada i amb aquesta escalforeta és moment de treure’s alguna peça de roba.

El repetidor és incapaç d’ocultar l’objectiu, així com assegura que en cap moment et pots perdre.

El camí ample pel qual transito no va cap al cim del Roca Roja, sinó que cal abandonar-lo i seguir un sender juganer camp a través. Dic juganer perquè de tant en tant se m’amaga i jo, despistat com sóc, amb prou feines el torno a trobar. Quan ja desisteixo em ve a buscar, i així seguim fins i tot passat el cim.

Des del pla de lo Grau Curt el desnivell que vaig salvant és molt suau, en ocasions imperceptible, només una mica més pronunciat quan abandono la pista. Poc em costa arribar al cim, enlletgit per les instal·lacions del repetidor. Tot i així, li dono l’esquena a l’obra humana i contemplo la Conca de Tremp en gairebé tota la seva extensió.

Com no, les fotos de rigor, alguna més afortunada que altra…

Aprofito per esmorzar. Cul a terra, l’airet em bufa amb tendresa mentre el sol em reconforta. Són aquestes les sensacions que vinc a buscar aquí. Sol i amb tot, ves quina contradicció.

Mitja horeta després, ben bé, continuo el meu camí. He de seguir carenejant la cingla del Roc de Benavent fins arribar a l’alçada del Grau de Moles. En aquest punt un altre gir de 180º m’ha de dur fins al poble, una altra vegada.

El pas torna a ser ample. A dalt de tot i en hora ja avançada el sol escalfa un xic més del compte; encara sort, que som a l’abril.

De tant en tant travesso alguna pista, o potser ni la trepitjo. El gaudi no està en la pista, sinó en la carena on el paisatge et depara vistes que encisen.

A la dreta, una cresta blanca que diria que és la serra del Cadí, em fa pensar que encara m’hauré d’esperar una mica a fer un 2000.

Mentrestant, les formes de la cingla em sedueixen prou com per oblidar-ho ràpid. Quan m’hi acosto és impossible no aturar-se novament.

Cal anar amb compte de no ensopegar amb algun roc, doncs el camí deixa de ser amable en algun tram. El paratge comença a fusionar les alçades, veient ja més a prop l’arribada al punt d’inflexió que significarà la tornada. El bosc del Grau de Moles ja el tinc a la vista.

Un indicador, efectivament, resa que estem en el pas natural del Grau de Moles i mostra el camí a seguir. Uns metres més endavant hi ha una tanca que salvo sense problemes.

El camí ja és de baixada. Ara el Roc de Benavent em quedarà a mà esquerra i la forma de les seves interioritats descobreixen un altre encant que no m’esperava.

El camí serà ample i sense cap entrebanc. Comento això perquè fa dos anys vaig passejar per aquí i moltíssims arbres estaven caiguts, fruit del temporal de neu. El pas era impracticable i en força trams la vegetació impedia del tot progressar amb solvència. Ara, en canvi, tot és al contrari. De tant en tant, miro cap amunt per refermar-me que vinc d’allà dalt.

Una indicació en una cruïlla indica que em queda una mitja hora fins arribar a Benavent.

En sortir del bosc de Moles la natura s’esplaia en forma de camps verds regats pels raigs alegres del sol, a la falda de la mara muntanya. Vistes que regalen, sensacions que et sadollen.

Ja veig les cases, doncs sembla que l’excursió arriba a la seva fi. Aviat una altra.