Castell de Boixadors

mapa i perfil

 ENLLAÇ DE LA RUTA A WIKILOC

CRÒNICA DE LA RUTA

El cim d’avui és dels fàcils. De fet, s’hi pot pujar en cotxe fins al propi Castell de Boixadors, tot i que aleshores deixes de fer muntanya. He buscat, doncs, una ruta expressament llarga en què s’invertissin unes quatre hores com a mínim. L’únic handicap és que hi ha força trams de carretera, com tant a la sortida com a l’arribada al poble de Sant Pere Sallavinera, inici de la ruta.

Per arribar a Sant Pere Sallavinera jo ho he fet des de Calaf, per la carretera N-141b i BV-1033 després. El cotxe es pot deixar en una plaça al costat de l’Ajuntament, al bell mig del poble.

Surto del poble per la mateixa carretera que he entrat i em topo amb en Martí i Pol. Si més no, el tram per asfalt es fa més suportable.

Pocs metres després, cal agafar una desviació a l’esquerra, també en carretera direcció a l’estació de Seguers. Cal seguir i quan ja es porten uns 3 km per fi arriba el camí en un trencall a mà esquerra!

Abans, però,  entre els arbres es veu el turó de Boixadors i coronant-lo el castell i l’església. Això sí, és gairebé una intuïció perquè la boira s’hi ha instal·lat per una estona.

Més endavant el camí travessa una altra carretera, però continua cap a dalt. A partir d’aquest moment el desnivell esdevé una mica més exigent, passant per un pla amb uns panells solars i arribant a Cal Gironella.

Quan es deixa Cal Gironella s’agafa una pista durant una bona estona. Cal estar atent, perquè en un revolt és fàcil seguir-la i deixar de banda un camí que s’enfila força empinat a mà esquerra. De fet, jo me l’he deixat passar, tot i que sortosament me n’he adonat de seguida. De totes maneres, no passaria res si es seguís per la pista, ja que aquesta també porta al Castell.

El camí és ben empinat. Diguem que introdueix una mica de rock&roll en una passejada ben plàcida. Jo l’agraeixo, sincerament, sobretot perquè el camí transcorre prim i llarg entre pins i natura semisalvatge. Tot un plaer.

En arribar a la Casa Nova del Castell, una edificació mig derruïda, ja s’està a la falda del cim, i el desnivell també cessa una mica.

El camí envolta el cim per accedir-hi, però la boira està ben arrapada i no hi ha manera que marxi.

A dalt de tot, el Castell es mostra bell i en bona companyia de l’Església de Sant Pere de Boixadors.

Tot i arribar a l’objectiu la sensació de buit no desapareix. Una certa desolació m’envaeix, perquè el conjunt arquitectònic està envoltat d’una tanca metàl·lica que impedeix l’accés lliure, i avui no hi ha ningú. M’he de conformar en fer una visita “extramurs”. És un cim fet a mitges, una aproximació sense culminar el punt més àlgid, un coitus interruptus en tota regla.

De les vistes que poden veure’s en altres dies, només s’albiren ombres difuminades per la gasiveria de la boira, curosa en amagar el tresor de les siluetes més desitjades allà, en la llunyania. Només la voluptuositat del massís de Montserrat es mostra amb certa impudícia davant els meus ulls.

El meu desconhort es veu alleugerit per l’esmorzar. M’entretinc mirant l’horitzó i fent incursions cap a la tanca per veure si hi ha algun forat pel qual pugui colar-me. No. Tampoc és que sigui gaire alta, la tanca, però decideixo ser prudent i mantenir-me en l’abstinència cultural induïda.

Arrenco i desfaig el camí fins la Casa Nova del Castell. Allà, en comptes de seguir per on he arribat agafo la pista del darrera i la segueixo passant per alt una altra pista que davalla a mà esquerra. Quan me n’adono he fet uns metres de més, ja que havia d’haver-la agafat.

El primer revolt d’aquest camí és una gran llosa semi inclinada que, en agafar-la, sembla que entri en una cursa de skeleton, però a molta menys velocitat, és clar. La suavitat de les pistes i la planura de l’asfalt es veuen substituïdes per aquest tram pedrós. Travesso el bosc de Gironella i aviat arribo a una casa ben bonica, les Bassetes.

Ara arriba un d’aquells trams de carretera que tan poc llueixen en les rutes. El toc pintoresc apareix en una cruïlla amb la imatge de la Verge Bruna guarnida de flors.

Una mica més endavant s’abandona la carretera a l’alçada del que sembla un dipòsit. El canvi és radical, on la natura torna a estirar als meus peus la catifa del bosc abans de penetrar en els plans de l’Espona.

Sortir del bosc i augmentar el camp visual en grans superfícies de conreu en la plana de l’Espona. Al fons, mentre avanço, les cases d’una petita població es van atansant. En un gir força pronunciat, la Fortesa engoleix la ruta i l’allibera de nou darrera d’una façana elegant i senyorial, i al mateix temps modesta.

Si bella és la façana de la Fortesa més bell és marxar-ne. Una avinguda flanquejada d’arbres m’acompanya per allunyar-me’n definitivament i tornar a la plana, ara per l’altre costat, amb les finques de conreus.

En un trencall a mà dreta s’agafa un camí que passa per una casa. Després, la sorpresa d’un bosc i l’evidència de les pluges d’aquests dies. Un bassal d’aigua ocupa tot el camí i ha de posar a prova el goretex de les botes. Funciona! Enfonso el peu a l’aigua fins al turmell i … tot ben sec! El rierol s’estreny i flueix al meu costat mentre m’encamino a la Llavinera.

La població de la Llavinera anuncia que el final de ruta és a prop. Doncs bé, encara queda un tram certament llarguet, i més que se’n fa perquè la major part del que queda és carretera. Mentre m’allunyo de la Llavinera uns gossos no es cansen de fer-me saber que no sóc benvingut i, ja lluny, encara escolto algun lladruc dels seus.

Ja a la carretera, passo per un pont que té la mateixa imatge dues vegades. Avui justament fa un any que en Junqueras, i els altres, van entrar a la presó. Penso que creuar-me amb aquestes imatges és una forma de recordar-me que, malgrat no estan en primera línia, són allà dintre per un anhel que molts de nosaltres tenim.

En arribar al cotxe, veig una altra imatge, aquesta vegada de la felicitat.