MAPA I PERFIL
CRÒNICA DE LA RUTA
Des d’Olesa de Montserrat en direcció a Monistrol, per la C-55, hi ha un desviament a la dreta que indica La Puda. Entro amb el cotxe i el deixo uns metres amunt per començar la ruta d’avui.
Un llarg període d’inactivitat mereix una represa moderada, i aquesta excursió es presenta perfecta, a prop de casa i gens exigent. Com que tampoc pretenc que sigui curta, aprofito per tornar a pujar el Puig Cendrós, ascendit en el 2015.
Agafo el camí que va cap a l’antic balneari de La Puda, però sense arribar-hi, ja que enfilo a mà dreta un camí estret.
A l’alçada de la Font de Sant Salvador enfilo unes escales també cap a la dreta, justament en direcció contrària a Sant Salvador de les Escales, perquè la intenció és fer una volta que passi pel Coll de les Espases, una mica abans del Puig Cendrós.
Les vistes de l’ermita de Sant Salvador aviat desapareixeran fins que les torni a veure més endavant, però amb la perspectiva de la cara nord. La presència del massís de Montserrat fa companyia en gairebé tot el trajecte.
Efectivament, el que estic fent és anar cap enrere, justament en direcció contrària, guanyant alçada a poc a poc i amb la presència d’Esparraguera al fons.
El camí es estret, però s’eixampla més o menys quan es passa al costat d’una caravana que s’endevina abandonada.
En aquesta primera hora de ruta la muntanya protegeix del sol, però és clar, en el mes de juliol la suor està garantida, tot i que el trajecte és molt agradable. Aviat el camí pren un gir gairebé de 180º per seguir guanyant alçada. Estranyament, experimento un cert malestar i cansament impropis dels primers moments de ruta, però que identifico amb aquelles “pájares” que m’havien agafat de jove quan feia bici. Aprofito una bona ombra per esmorzar i hidratar-me, tot desitjant que tot s’arregli amb això.
Una estona després, força refet, torno a emprendre la marxa, amb la mosca al nas per si em torna a passar. De moment el cos respon bé i aviat oblido el tema, afortunadament. El camí, encara ample, passa per la desviació a la Font de Sant Valentí que deixo a l’esquerra i segueixo pel qual estic. En tot aquest recorregut es continua pujant a poc a poc, però contínuament. Un camp d’oliveres surt al meu encontre.
En arribar al Coll de les Espases busco la desviació cap a una balma, que després de buscar i embolicar-me una mica, trobo just al darrera d’una petita escultura de ferro que vull entendre que és la Sagrada Família, amb Sant Josep dempeus i la Verge i el nen a terra. També hi ha un monument amb una inscripció que està dedicada a una expedició del 1990 al Hiden Peak on van perdre la vida dos muntanyencs.
Surto a buscar la balma. El senderó sembla ser el pas de l’aigua en els seus inicis. Després toca anar per un tram força rocallós fins arribar a la balma.
Retorno de seguida al camí i em dirigeixo al Pla del Fideuer. Una mica abans hi ha la desviació cap a l’esquerra per pujar al Puig Cendrós. Paga la pena anar-hi,ja que només cales 5 minuts per arribar-hi sense massa esforç. Recordo perfectament el tram ja transcorregut al 2015 per arribar un altra vegada al cim.
Un dia mig ennuvolat que agraeixo profundament quan encara no són les 11 del matí. Les muntanyes resten impassibles als meus sentiments.
Des del cim, es veu el Pla del Fideuer, arribats al qual cal emprendre el camí de l’esquerra que davalla lleugerament per emprendre la pujada cap a un puig on hi ha la silueta del monjo Bernat de Menton, patró dels excursionistes.
Des d’aquí toca baixar, passant pel Coll del Bram on hi ha una desviació cap a l’esquerra que ha de portar-me, ara sí, a l’ermita de Sant Salvador de les Espases.
Ja es veu l’ermita que varia de grandària a mesura que m’hi vaig acostant.
Arribo a l’ermita i una flaire a menjar m’envaeix. Sota el porxo interior del costat de l’ermita, a recer de qualsevol inclemència hi ha dues taules allargades preparades per a l’excursionista que hi vagi. Una de les taules està buida, però l’altra està ben completa amb una colla que, per l’hora, deuen estar esmorzant, segurament per segon cop. Després d’un intercanvi de salutacions i paraules amables, travesso el porxo i enfilo unes escales fins al mirador que hi ha just a sobre.
Abans de marxar em faig una selfie amb el porxo al meu darrere entre la foscor que oculta els seus inquilins, només trencada per la claror de la porta cap al mirador.
Una mica d’història per saber sobre aquesta ermita la trobareu aquí.
En la baixada des de l’ermita cal armar-se de paciència i tenir cura d’on es posa el peu per protegir-se els turmells. Amb aquesta calor sempre penso que podria anar en pantaló curt i sabates esportives i més còmodes. Però mai ho faig, perquè acabaria amb les cames esgarrinxades per la vegetació, i els turmells sempre agraeixen la protecció de la canya de la bota.
L’ermita comença a quedar lluny mentre el sol s’ha escapolit dels núvols i s’entesta en castigar-me el clatell.
El camí de baixada segueix bàsicament el Torrent de l’Afran, el qual travesso en dues ocasions. En la part més baixa, que també és la més plana i la que més ombra garanteix per la vegetació, una figuera em crida l’atenció.
Ja no queda gaire per arribar a l’alçada de la font de Sant Salvador per enllaçar amb el camí que iniciava la ruta. Abans d’arribar al cotxe, em desvio cap al balneari de La Puda que ara presenta un aspecte força deixat, però que segur que en el seu temps devia ser un lloc idíl·lic per refer-se tant física com espiritualment.
