mapa i perfil
CRÒNICA DE LA RUTA
Després dels excessos nadalencs, tot i que encara en queden, com vinc fent els darrers anys, surto a la muntanya per desintoxicar-me. Avui m’acompanya el Juanjo, i plegats tenim la voluntat de pujar a Sant Sadurní de Gallifa on ens hi espera un cim i una bonica ermita.
Deixem el cotxe en la carretera BP-1241 a la meitat de camí entre Sant Feliu de Codines i Gallifa. Una pista surt cap a la masia de la Roca amb un tancat que no permet que hi pugin els cotxes. Hi ha prou espai com per deixar-hi el nostre i començar la ruta.
El dia està mig ennuvolat i tot apunta a què avui ens mullarem. En aquests primers moments fa fred i convé abrigar-se una mica. És clar que, així que anem pujant, un entra en calor i fins i tot és possible que acabem traient-nos alguna peça de roba.
El camí per la pista cal abandonar-lo després d’un km, aproximadament, moment en què la pista es dirigeix a la masia i que nosaltres deixem a mà esquerra. Just abans d’aquesta divisió, una curiosa forma a la paret del camí ens crida l’atenció i que ben podria ser una font.
A mesura que anem avançant hi ha fites de pedres que van marcant el camí, sobretot en possibles cruïlles que podrien despistar-nos. Serà una constant en tot l’ascens.
Aviat arribem a prop del Pla de la Bassa. Creuem la riera avui seca i seguim corriol amunt. Com el dia està força humit cal anar amb compte de no relliscar amb les pedres que esglaonen el camí, tot escollint molt bé on ficar el peu i trepitjar terra quan es pot.
Així que s’abandona el terra rocós tot és més fàcil i no cap parar tanta atenció. La pluja fa acte d’aparició de forma molt lleu. No molesta en absolut, al contrari, és com una refrescant carícia que amoroseix la pujada. Llàstima de les ulleres, on els vidres es van pigmentant de diminutes gotes d’aigua que a poc a poc van completant la superfície sencera.
En arribar a l’alçada de les Genesteres cal tornar a fer cas de les fites i escollir el camí que puja a mà esquerra. No hem deixat de pujar suau però sense aturar-se.
El camí sempre transcorre entre boscos en el que predomina l’alzina, la qual cosa ens fa de paraigua per impedir que la pluja ens abraci del tot, ara amb més força. Una finestra que fa de mirador mostra la grisos d’aquest dia.
En arribar al Collet de Sant Sadurní hi ha dues opcions per pujar al cim. A mà esquerra hi ha una pista ampla que cal seguir durant un km, mentre que a mà dreta s’enfila un camí més estret entre arbres de només 400 m. Decidim anar per aquest tot sabent que guanyar mig km té un preu.
Ara sí que el camí és més costerut, sense exagerar, i la fina pluja combinada amb el sòl pedregós atorga aquell plus d’atenció que es necessita per no prendre cap ensurt. Pluja i suor es confonen a mesura que ens acostem al cim. Els darrers metres s’endevinen en penetrar en un pla que condueix a les formes de l’edificació de l’ermita.
Una de les coses que solc fer en arribar a qualsevol cim és acostar-me, si l’orografia ho permet, al lloc que ensenya millors vistes, a títol de balcó natural. Avui, però, les vistes s’amaguen sota el llençol emboirat.
Sembla que la pluja va remetent, tot i que encara cau sense voler marxar del tot. Una de les meves debilitats són els absis romànics, així que la foto del cim està servida.
Aprofitem per esmorzar una mica a l’aixopluc d’un arbre generós de ramatge espès. Entre queixalada i glop d’aigua, uns tímids raigs de sol apareixen il·luminant part de la paret de l’església i algun tram d’esplanada. La pluja ha deixat de mandrejar i s’ha disposat a retirar-se, potser definitivament. És hora de reprendre la marxa, doncs qui ha vingut ara és el vent.
Tornem pel mateix camí cap al Collet de Sant Sadurní, on seguim durant molt poca estona una pista ampla. De seguida, cal deixar aquesta pista a mà esquerra agafant-ne un altra. I més de seguida encara, també cal abandonar-la per precipitar-se per un corriol marcat amb una fita.
El descens és preciós, força vertical, sí, però espectacular.
El camí ve marcat per trencalls en els que s’ha d’estar atents, tot i que se solen veure amb certa claredat.
El caminet porta a una altra pista que seguim, però cal estar atents perquè també la deixem per ficar-nos de nou en un altre corriol de pronunciada baixada.
Abans d’endinsar-nos novament en el bosc es imprescindible donar un cop d’ull al darrera per observar i embadalir-nos amb les vistes del que acabem de baixar.
El descens es fa ràpid i de vegades impressionen les imatges gairebé impúdiques de les parts més interiors de la natura. És per això que m’excito, quan veig que m’accepta i m’ensenya, toco i viatjo per la seva intimitat, avui amable i profunda.
Tot s’acaba en arribar al pla. La visió d’un dipòsit d’aigua denota la presència de l’home per esguerrar aquest idil·li. I per acabar-ho d’adobar, els darrers 3 km els fem per carretera, un error que no vaig percebre en escollir la ruta. Imperdonable.
Si més no, en el pas per Gallifa, descobreixo que en el mateix poble hi ha una altra església romànica que diviso de lluny. Cal acontentar-se amb alguna cosa i extraure sempre el més positiu de les coses.
Resseguint la carretera el Juanjo i jo xerrem animadament i, de tant en tant, no deixem de tenir en compte que l’espectacle és ben a prop, tot i caminar per carretera.
En arribar al cotxe, demano al Juanjo d’anar a Gallifa per visitar l’església. Desig concedit. Del segle XII, es consagra a Sant Feliu, però a partir del segle XIV s’afegeix l’advocació de Sant Pere. Un bon final de ruta.
