MAPA I PERFIL
CRÒNICA DE LA RUTA
La Morella és un modest cim del Garraf que pretenia ser una prova per esbrinar si la lesió del trencament fibril·lar ja em deixava fer coses. I sí, en aquest sentit ha estat un cim positiu.
Ara bé, ha estat una excursió força avorrida i mancada d’al·licients. Des de Castelldefels, es puja per la urbanització del Rat Penat per accedir al parc del Garraf. A pocs kilòmetres s’arriba a la Pleta, el centre d’informació turística del parc, i deixo el cotxe al seu pàrquing.
El fet que hagi de resseguir la mateixa carretera per la qual he pujat fa que l’inici de la passejada perdi l’atractiu de fer-ho per muntanya. La pujada per aquesta carretera és la part més empinada de la ruta, sense arribar a qualificar-la de dura, ni molt menys. Cal seguir les marques del GR 92.
Una primera imatge de la bola de l’observatori ja anuncia que l’excursió serà més curta del que em pensava. A més, pensava que el cim era allí… però encara no ho sabia.
Aquesta és una zona en la que es prodiguen els avencs i, arribat al pla de Querol, un desviament expulsa el caminador de la ruta per asfalt per començar a trepitjar les primeres passes sobre terra. Abans m’atanso a un mapa de la zona per veure quins són els cims més propers que hi ha.
Un sender ben estret recorre uns quants avencs amb la fondària que contenen.
La tornada a la pista passa al costat de Campgràs i enfila cap a la Morella. Quan veig que la ruta que porta al cim no va en el sentit de la bola, dedueixo que no és el que em pensava, i poc després veig una Creu que sobresurt des d’un turó. No m’ho puc creure.
Aviat hi arribo amb una forta sensació de desengany, així que decideixo acabar aviat i em faig la foto de confirmació, sense gaire esma, però.
Miro al voltant i veig el Puig d’Agulles de fa un parell de sortides.
Quan veig la bola tant a prop penso que hi ha una manera d’arreglar aquesta excursió, així que el millor és posar-hi el condiment que cal a cada plat, i en aquest li manca un grapat de sal. Posem-li, doncs!
Abans d’abandonar la Creu de la Morella faig un parell de fotos més ja que les imatges són força agradables i donen una visió clara de com és el massís del Garraf, un munt de cims arrodonits d’amables passejades.
Bé, parlava de la sal. La tinc a la mà. Miro la bola i el mar de roques blanques que m’hi separen. Fantasio que sóc un nàufrag que he de navegar per aquest mar amb l’objectiu d’arribar a l’illa salvadora, la bola. Em sorprenc de la quantitat de forats que tenen les pedres i de com cames i peus les troben amb relativa facilitat. Aviat arribo a les antenes que precedeixen la bola.
La bola a tocar, i el mar de pedres ara cap a munt.
Ja fa estona que m’he decidit a fer els dos cims que he vist en el mapa que hi havia al pla de Querol, el Rascler i la Bena. El que no tinc clar en el moment de fer la ruta és quins son, ja que la bola no era cap cim tot i estar en un turó. Ara, quan escric això, ja sé que el Rascler és el cim on hi ha la caseta de l’estació del radar aeronàutic del Garraf, la bola.
Miro el rellotge i encara és d’hora. Miro el cel i s’han ennegrit una mica, però no penso que hi hagi risc de pluja. El cim de la Bena és a tocar, i potser en menys d’una hora, de pedra en pedra, puc anar i tornar.
El descens del Rasclet camp a través és força ràpid, mentre que l’ascensió a la Bena la faig aprofitant els petits regs que va formant. Hi ha zones on es fa força pendent i els bessons es comporten molt bé. Me n’adono que la lesió ja no és un impediment.
El cel negrenc es barreja amb l’aigua del mar. Bonica imatge.
El retorn el faig força tranquil perquè l’amenaça de pluja ja ni la contemplo. Torno fins al Rasclet també camp a través i recupero la carretera, la qual cosa ja em va bé perquè mentre feia la travessia de les pedres estava en una lleugera però constant tensió. Ara, el pla de l’asfalt em permet estar més desatent mentre faig una ullada enrere.
En el tram dels avencs, me n’havia deixat un que ara em topo.
En arribar al pla de Querol, faig una perspectiva del que he recorregut i he de reconèixer que estic més content que en l’inici de la ruta.
A mesura que vaig arribant a la Pleta el dia es fa més clar. Una finestra natural m’ensenya el mar entre muntanyes.
Ja des del cotxe, en un revolt, he de baixar per acabar la crònica.
