MAPA I PERFIL
CRÒNICA DE LA RUTA
Avui toca fer un parell de cims assequibles ja que anem un munt de gent i quatre nenes precioses. Arribem al poble de l’Ordal amb la intenció d’aparcar a Can Parellada, a les afores del poble en direcció Vilafranca. Deixem els cotxes una mica més a munt i comencem la ruta precisament retornant a peu fins a Can Parellada, gairebé. Que la muntanya és una teràpia i que enlaira els ànims en donen fe les xiquetes de l’expedició.
Agafem una pista amb marques del GR que s’obre a la dreta i la deixarem de seguida perquè ens endinsarem al bosc així que trobem una bifurcació.
El dia ha despertat rúfol i en aquestes primeres hores costa entrar en calor, tot i que a mesura que anem ascendint segur que començarà a sobrar roba. Mentrestant, amb calça llarga i un somriure per bandera.
A poc a poc anem pujant sense gairebé adonar-nos-en, tot i que les peces de roba ja molesten una mica. El camí, no gaire costerut, en alguns trams es mostra pedregós.
Quan sortim del bosc tornem a trobar el camí GR que havíem deixat abans. Podíem haver seguit pel camí i no passar pel bosc, és clar, però els interiors forestals i els fullatges són més seductors. Les cireres d’arboç no acaben de madurar, tot i que de tant en tant n’hem pogut aprofitar alguna.
No deixem la pista que ens ha de portar al Montcau. És una mica llarga, i potser un pèl avorrida, la qual cosa sobretot noten les més petites. No només això, sinó que és la part més dura i en la que s’ha de salvar més desnivell, sempre des d’un punt de vista de les noies, tot i que amb paciència i amb converses amb els grans les anem fent pujar sense massa problemes. La promesa de què així que coronem el cim ens menjarem els entrepans és una idea que agafen amb cert entusiasme.
Després de l’ascens ens prenem un merescut descans per esmorzar, sense presses, i ens hi estem una bona estona, curiosament parlant de vins. Es deu notar que estem en una comarca vinícola: l’Alt Penedès. Un bon tema que, per cert, em porta al Pic del Vent on els tres savis em van convidar a vi amb una bota que sempre duien a sobre. Jo de gran, vull ser com ells, així que potser que em vagi repensant els estris que portaré d’ara endavant.
Reprenen la marxa amb l’al·licient que ara toca baixar una mica. De fet, tret d’algun desnivell del tot assolible sense gaire esforç, es pot dir que estem a dalt i que ara només toca mantenir-se. Mentre davallem la imatge del Puig d’Agulles en surt constantment.
Sempre m’han atret les boscúries frondoses i tapades Travessar-les és com penetrar en una dimensió en la que potser no hi estàs convidat, envaint la intimitat de la natura.
Arribem al Collet de Montcau i ja es veu com enfila un camí estret i costerut que ha de portar-nos al Roc de Forellac. La Xènia i la Júlia han agafat un molt bon ritme explicant-se pel·lícules i arriben les primeres.
L’accés al Roc de Forellac, que es troba a 628 m, és força divertit ja que el camí estret finalitza gairebé en una petita grimpada. Un cop a dalt, hi ha bones vistes de la comarca de l’Alt Penedès.
L’Andrés s’esmuny per uns instants de la zona on ens hem concentrat tots i apareix uns metres més enllà sobre una pedra amb tot el paisatge a la seva esquena. És una imatge molt maca i l’Albert, que li agafa una mica d’enveja, no vol ser menys.
No ens entretenim més estona i anem cap al proper objectiu, el Puig d’Agulles, que trobo emmarcat a la vora del camí de baixada. L’altra vessant del paisatge que hem vist abans ofereix vistes d’uns turons més plans amb els seus prats.
En una obertura que propicia el recorregut veiem Molins de Rei al fons, just davant de la muntanya de Collserola i el Tibidabo com a punt més àlgid.
Al collet de Portell, surt un camí cap al Puig d’Agulles que és força curt, però també considerablement empinat. No és gaire bonic arribar a un cim per una pista asfaltada, però tot sigui per fer-ne un més! A dalt, fotos i vistes.
Però vet aquí que un genet a cavall també ha arribat fins tant amunt! L’atracció és massa gran i si les noies protestaven per pujar els pocs metres que coronaven el cim no has protestat gens per baixar-los i anar a veure el cavall.
I amb forces que vingueren des de no se sap on, les noies ves que pugen com si res fins on estem la resta. Ara sí. Fotos i més fotos.
A l’Albert li feia gràcia sortir amb “l’ou” com ha batejat l’Observatori astronòmic que hi ha.
Finalment ens decidim a baixar del Puig d’Agulles i retornar cap al poble. Un cartell amb mapa de l’Ordal és prou bona excusa per fer-se una foto, i la Sílvia aprofitarà per enviar-se-la a son pare, fill de l’Ordal.
Tornem a la cruïlla del Collet del Portell, de la que partia el camí cap al cim i agafem una pista que surt cap a l’esquerra. Pocs metres després hi ha una cabana de pedra que potser va bé per una tempesta d’estiu…
La davallada cap al punt d’inici es fa molt plàcidament tot observant com es formen petits grups que s’expliquen ves a saber què, per dissoldre’s i formar-ne de nous a punt d’encetar noves històries. Topem amb unes oliveres ben farcides.
Ja som ben a prop del poble. El terra esdevé ciment i els camins es converteixen carrers. Entrem a l’Ordal pel carrer Penedès, seguim pel carrer Sant Jordi i aviat arribem als cotxes. Just abans però, hi ha la Font de Sant Jordi que pot ajudar als que arriben assedegats.
