mapa i perfil
CRÒNICA DE LA RUTA
Cap a l’octubre el dia ja comença a despertar més tard i, per tant, no hi ha bona visibilitat si no és a partir de les 8 del matí. Amb el canvi d’horari això canviarà, però encara falten uns dies.
Tenia la intenció de sortir sobre aquesta hora, però tot just aparcar el cotxe a Olesa de Bonesvalls veig que al casal del poble hi ha reunits un grapat de caçadors que discuteixen sense gaire miraments ni discreció sobre política. En són un munt i penso que avui algun senglar hi deixarà la pell. Com que no he pres cafè a casa entro al casal a esmenar la mancança.
Ara sí, amb cafè i ben animat començo la ruta partint des de la Plaça de la Creu d’Olesa de Bonesvalls.
Pujo pel carrer l’Antiga i, després de fer una ziga-zaga entre carrers i bosc en considerable desnivell, arribo a un dipòsit d’aigua a partir del qual ja se surt del poble. La pendent es torna força suau, amb trams plans i fins i tot de suau baixada, sobretot en la primera part. Ja es veu el Montau com fumeja.
Quan porto una mitja hora de camí, més o menys, hi ha un trencall cap a la dreta que abandona la suavitat de la ruta i inicia un for t ascens. La boira s’ha instal·lat a dalt del cim i els seus voltants, dotant l’ambient d’una frescor humida que en cap cas es pot dir que fa fred.
La pendent es generalitza i la màniga curta es fa evident, tot i la manca absoluta de sol. En aquests moments estic relativament a prop del cim, potser a un kilòmetre només, i com que el camí busca el carena sembla que m’allunyi.
Aviat em planto al Pla de Montau, just al mig de la boira, per comprendre ja que es descarta avui cap vista del Garraf i la possibilitat de divisar el mar des del cim. Catxin!
A partir d’aquests moments pràcticament es planeja fins al cim. La visió d’una torreta, suposo que de guaita, ja indica la proximitat del cim.
Efectivament, el cim és a tocar. No diré que hi arribo a les palpentes, perquè seria exagerar molt, però el fet de estar dintre del núvol no et deixa veure pocs metres enllà. Tot i així… apareix el Montau, amb 658 m.
En condicions climatològiques no tan adverses, des del Montau hi ha una bona visibilitat de Montserrat, però és impossible. Deu ser que la boira és capriciosa i s’estima més quedar-se al Montau que seguir les passes insignificants d’un servidor. El cas és que molt pocs metres després de deixar el cim i abans d’iniciar el descens, puc veure el poble d’Olesa amb el seu dipòsit a les afores amb certa correcció, i fins i tot un raig de sol m’escalfa l’ànim!
Al fons hi ha una taca tan taronja com la meva samarreta. És un dels caçadors amb una armilla ben llampant que està quiet en el seu lloc, escopeta en mà i atalaiant part de la muntanya des del seu espai privilegiat. M’hi acosto una mica perquè sembla molt atent, però això em fa desviar del camí, i com que tampoc tinc simpatia pels caçadors, de seguida reprenc la meva ruta.
Ara comença un descens força pronunciat en el que cal anar amb molt de compte. És força pedregós i em fixo molt bé on poso els peus no fos cas que… zasca! Doncs sí, ja m’he torçat el turmell dret, un altre cop. Em fa una mica de mal. Normalment, quan faig cims tan modestos, vull dir de baixa muntanya, no acostumo a portar les botes que asseguren una mica més els turmells perquè tenen la canya alta. Això té els seus riscos, però cal assumir-los. Valoro la situació: porto un terç de la ruta prevista, seguiré una estona més a veure si es queixa molt el turmell i depèn de com siguin els avisos abandonaré l’objectiu de fer el Puig de la Mola, que puc veure ja darrera d’Olesa, amb el permís de la boira.
El peu respon bé mentre continuo baixant amb més compte que mai. Un segon caçador es troba assegut amb uns cascs a les orelles (no sé com interpretar estar de guaita i tapar-se un dels sentits, l’oïda), i una altra escopeta. El color de l’armilla aquest cop és verda. Just passar pel seu darrere rellisco una mica amb les bambes, la sola tampoc és com la de les botes, i això l’adverteix de la meva presència.
- Compte no us feu mal- em diu.
- Sí, encara em fotré de lloros!- contesto mentre em vaig allunyant.
El camí pendent passa per una pedrera en la que, tot i ser festiu, hi ha activitat laboral. Potser aquesta festivitat no els mereix celebrar-la, la qual cosa em sembla força assenyat. Ara bé, crec que no deu ser el motiu, sinó la demanda creixent de matèria prima i la possibilitat de cobrar hores extres en dia festiu.
Al fons la muntanya es deixa abraçar pel mantell boirenc de la tardor.
Per fi s’ha acabat la baixada que coincideix amb l’arribada a la carretera BV-2411 que creuem per enllaçar amb una pista que salva la riera de Begues, ben seca, per cert.
La pista és molt ampla però de seguida hi ha una bifurcació en la qual s’ha d’agafar el camí de la dreta per dirigir-se al Puig de la Mola.
Aquest camí té les marques del GR-92.3 i és una novetat perquè en tot el recorregut realitzat fins ara no n’hi havia cap. Aprofito per menjar alguna cosa abans de pujar el segon cim. El peu aguanta bé i fins i tot he trotat en alguns trams, per tant, ja no li faré més cas. Passo per davant d’unes ampolles de vi en potència.
Poca estona després, en el camí hi ha unes construccions a banda i banda del camí que mai havia vist, ni tan sols sentir a parlar. Tenen una planta circular, amb una profunditat d’un parell o tres de metres i coronades amb una cúpula. Després de documentar-me he sabut que això són “neveres” que s’empraven per concentrar i acumular la neu en aquests indrets. Ja es pot veure que no sóc gaire de muntanya, però a poc a poc vaig aprenent cosetes..
En abandonar les neveres el camí s’estreteix força i s’inclina cap a munt, tot just hi cap un cos.
El sender puja i l’excursionista gaudeix de l’ascens sinuós, més divertit que la pista ampla. S’arriba a una altra bifurcació en la que hi ha l’opció d’anar a l’Avenc de la Ferla o al Puig de la Mola. No cal dir quin segueixo.
Ja es pot contemplar una panoràmica de les muntanyes perquè ja sóc prou amunt, una mica abans que el sender desemboqui en una altra pista ampla.
El cim és a prop, tot just al darrere.
Ja en plena pista em descobreixo trotant novament, un bon senyal per al meu turmell. I el cim ara sí que es veu bé.
El Puig de la Mola es troba a uns 12 km. de distància des del punt inicial de la ruta, a una alçada de 535 m. Doble objectiu assolit: cim i sostre comarcal.
A l’altra banda, el cim del Montau sobre les pedreres, punt des del que he vingut en un parell d’hores.
Cap a l’interior, la vista de les muntanyes no fa justícia amb el temps que fa, tot i ser força més clar que al Montau.
Al fons es pot distingir vagament la Morella i la cúpula del radar meteorològic.
Aquesta perspectiva és molt més nítida, lliure de cap núvol.
El descens també transcorre a través d’una senda empinada que és també el GR-92.3. Un petit descuit m’adverteix que fa una estona m’he torçat el turmell. Per un moment he tornat a veure les estrelles, però res greu, només un avís. El que no sé encara és que quan es refredi em farà coixejar una mica, però com dic, encara no ho sé i vaig fent fins arribar a una pista que em resulta més còmoda de transitar, amb les marques del GR-5.
Alterno estones de caminar i de trotar perquè al migdia tinc cita. No és el que més em convé pel turmell però com que es deixa aprofito. Arribo a una altra riera que també està seca en aquesta època de l’any.
El camí que resta fins al poble és prou bo i sense aspectes a destacar, tot i que es fa una mica llarg, no acaben d’arribar mai les primeres cases. Ara sí!
És Festa Major al barri de l’Hospital d’Olesa de Bonesvalls, on hi ha ambientació medieval amb una arc d’entrada i tot!
