mapa i perfil
crònica de la ruta
Matí fresquet i bona companyia per explorar noves muntanyes per a mi. L’expedició compta avui amb un nen de 12, en Miguel, que a poc a poc va ensenyar-nos a tothom que l’edat no ha de ser problema per rutes exigents. Aquesta ho és, però encara no ho sé.
L’excursió parteix del poble de Las Salas i té com a objectiu arribar a la muntanya de Las Pintas, un massís que té tres pics alineats i que, per motius de temps, n’hem d’escollir un. El més alt és el que veiem a mà esquerra, que li diuen la Pico Salamón. Som-hi!
A poc més d’un kilòmetre passem un tancat, i abans d’arribar al segon trobem un abeurador amb possibilitat de aprovisionar-nos d’aigua, si no en tenim, és clar.
La principal característica d’aquesta muntanya és que és força escarpada i de seguida desapareix la vegetació. És a dir, que és de pura pedra. Per seguir el camí hem d’anar amb compte de no perdre les fites que el marquen.
A la nostra esquena tenim aquesta altra magnífica imatge, en la que també es pot apreciar com la vegetació cedeix a la pedra així que arriba l’alçada.
Però el nostre objectiu és davant nostre, amagat darrera d’un núvol passatger. Uf! Vinga, amunt!
Abans d’encarar definitivament la pujada, ens topem amb el que sembla una entrada a una mina… i més pedra.
Jo no sóc partidari de portar bastons per caminar, però la resta dels expedicionaris en porta tothom. Tot i que l’esforç es reparteix millor entre les cames i els braços crec que avui, pel tipus de terreny, potser faran més nosa que servei.
Després d’una estona d’ascens, paga la pena girar-se d’esquena per observar què es veu des de l’interior de la canal.
Ja estem agafant prou alçada com per veure el mar de muntanyes que estem superant.
Fins i tot, comencem a entreveure ja algun racó de l’estany de Riaño.
Com era d’esperar, ara els bastons ja molesten més que no pas ajuden. La meva motxilla porta de tot, fins i tot els bastons de l’Ana. Au, amunt!
El fet d’anar pujant amb un desnivell notable, fa que anem mirant el terra, sobretot per mirar de col·locar bé els peus en un terreny tant irregular. Entre la poca vegetació que hi ha, qualsevol color una mica cridaner ressalta entre la blancor de la pedra. Vet aquí quin animaló!
Les imatges cada vegada són més impressionants. A sota, bona part de les muntanyes, però mai arribarem a tenir una perspectiva com el voltor que ens sobrevola.
Sense paraules per a la propera imatge. A la dreta, el blau de l’estany.
La Yolanda i el Miguel embadaleixen amb l’espectacle de la natura, mentre tots ens prenem un descans per recuperar-nos una mica. Ja queda poc, però.
En un replà ja gairebé a dalt de tot intento fer una foto de tot el grup… però no queda bé. Com que és l’única en què hi sortim tothom la publico, malgrat tot.
En aquest mateix descans, no em puc resistir de retratar-me amb l’Ana davant d’un escenari inigualable. Darrera nostre, l’estany de Riaño i el poble del qual rep el nom. Aquest poble és el nou Riaño, ja que el vell es troba sota l’embassament, com passa igual amb Mequinensa i l’embassament de Riba-Roja.
Davant mateix de nosaltres, hi ha Pico Yordas, un objectiu que tenia previst per a aquest estiu, tot i que el deixarem per a una altra ocasió perquè amb aquesta excursió he superat les expectatives.
Ara sí, el darrer obstacle per coronar el cim que ens proposem.
Des d’aquesta perspectiva encara es veu millor el poble de Riaño i el paratge que l’envolta.
A dalt de tot, un núvol ens amaga el sol, i el vent fa acte de presència de forma suau, tot s’ha de dir. És obligat abrigar-se.
Res no pot suplir la presència “in situ” i cap imatge podrà mai descriure o mostrar les vistes de les que som testimonis privilegiats, però en l’intent d’aproximar-s’hi, l’Ana va fer una panoràmica de 360º.
En aquests moments, silenciaré la crònica només per mostrar algunes captures des del cim. Ah! Tampoc obviarem la verge de torn!
Foto 28
Arriba el moment en què hem de començar el descens. El sol torna a sortir, l’esforç és continu, sobretot per la tensió que comporta el fet de baixar per llocs tant verticals, on un pas en fals pot representar un veritable mal de cap. La baixada la vam dur a terme per espais amb perill real, fins i tot amb algun pas compromès. Tot i així, cal dir que el calçat s’adhereix molt bé a la pedra i la sensació de seguretat ens reconforta notablement.
La baixada castiga molt les articulacions i després de tanta estona ens cal un descans. Sembla que ja tenim la major part de la feina feta… però no! Encara resta seguir baixant una mica més!
Per fi arribem a terreny ben pla. El Marcos i la Yolanda han estat uns bons guies, els quals desprenen seguretat per tot arreu. El Marcos més cautelós i la Yolanda més llençada es complementen a la perfecció. L’Ana va estar pendent de nosaltres dos (la meva Ana i jo) que, com a novells, vam fer durar una mica més del compte l’excursió. A tots ells els estic molt agraït i m’encantarà formar part d’una futura expedició allà on em vulguin portar.
Alienes a tot el que hem viscut avui, allà estan elles calmades i tranquil·les gaudint de l’escalforeta del sol en un dia a voltes frescot.
