MAPA I PERFIL
CRÒNICA DE LA RUTA
El cim que tenim la intenció de pujar avui ja fa algun temps que pensem en coronar-lo. Per accedir-hi hi ha diferents alternatives. Normalment, i per les ressenyes que he vist, s’agafa un camí que deixa el poble de Fuentes de Peñacorada a l’esquerra i que desemboca en un camí més ample per arribar a una canal i pujar fins la carena de la muntanya. A partir d’aquí, només cal seguir la carena fins assolir el punt més àlgid.
Doncs bé, no és que sigui per portar la contrària, però nosaltres no farem aquesta ruta, sinó que seguirem la ruta de “las huellas de la legión” que ja vam fer per anar al Castillo de Monteagudo, i en arribar al coll del Campurrial començarem l’ascensió. Diguem que és just al revés de com se sol fer, però bé, tant és com s’hi pugi, la qüestió és arribar-hi.
Partim, doncs, del poble de Fuentes de Peñacorada per la seva part més alta, just on es troba la font que deu donar nom al poble, de la que l’aigua brolla des de l’interior d’una cova.
Agafem el sender que ens treu del poble i que enllaça en breu amb les restes de la calçada romana de la qual s’agafa el nom de la ruta “las huellas de la legión”, ja que precisament és la legió romana qui feia servir aquesta via. El sol es mostra mandrós i no acaba d’enfilar-se pel cim al que volem pujar.
En un revolt, després de caminar uns minuts, se’ns apareix el poble que es va despertant en una estampa ben bonica.
El camí és molt plàcid i està molt ben indicat. Tot i així, en travessar els prats el camí no es percep i cal fixar-se bé en els pals d’una certa alçada i que despunten de color grog. Això és perquè aquests prats queden coberts de neu bona part de l’any, i l’única forma d’endevinar el camí i seguir-lo és alçant les fites a través d’aquests pals de fusta.
Doncs bé, nosaltres, emportats per la confiança de mig conèixer la ruta, deixem de banda aquests senyals i ens endinsem al bosc. Això sí, jo porto el GPS a la vista i en cap moment marxem gaire lluny del camí.
Després d’una hora i una mica més de ruta arribem a la collada del Campurrial, una esplanada per agafar energies per començar l’ascens. Després de la pujada a Las Pintas, aquesta ascensió no sembla tan exigent, ni de bon tros.
És ben cert que en l’excursió d’avui qui té el repte més gran és l’amic Aníbal. No acostuma a pujar cims, si més no en els darrers anys. Tot i així, amb 7 dècades a les esquenes, ha demostrat que els reptes són per als valents, així que cap amunt. Evidentment, fem aturades més sovint i aprofitem per treure alguna foto dels paisatges que anem descobrint, com per exemple en arribar a la collada de la Bodeguina.
A poc a poc, però amb passa ferma, anem ascendint. L’Ana Cristina és una persona elèctrica i amb molta empenta, talment ho transmet en la seva manera de caminar i pujar, també. Mentre fem una d’aquestes aturades, descobreix que les nostres passes són seguides per una família en tota regla: el pare, la mare, les dues nenes i la gosseta, que fa una mica més d’un pam!
No triguen en agafar-nos i quedem ben sorpresos per l’edat de les nenes. Una té 9 anys… i la petita 7. Això demostra ben bé que la canalla és allò al que els acostumes. Després d’intercanviar impressions i posar noms a algunes muntanyes i pobles que es veuen ja des de l’alçada en què ens trobem, continuem cap a l’objectiu: el cim de Peñacorada.
L’energia de l’Ana i de l’Ana Cristina fa que es distanciïn de nosaltres i arribin al cim una estona abans, fet que aprofiten per treure algunes panoràmiques del que es veu des del cim. Peñacorada, per dir-ho d’alguna manera, actua com una línia divisòria de dues manifestacions naturals: el pla de la conca del riu Cea i la zona muntanyosa del riu Esla.
Nosaltres també arribem al cim i ens fonem tots en una abraçada. M’admira que l’Aníbal hagi arribat, però també tinc certa preocupació en el moment del descens. Ara, però, és el moment de menjar una mica i fer unes quantes fotos.
Les muntanyes del fons pertanyen a la província de Palència. Entre elles, la que sobresurt més és l’Espigüete, que potser en un futur proper intentem pujar-lo, a l’estiu.
També podem veure des d’aquí i de forma molt clara Las Pintas. Fa només tres dies vam pujar al pic de l’esquerra, que és el més elevat, tot i que des d’aquí no s’apreciï ben bé.
El camí de retorn no el fem per on hem pujat. Després hem sabut que és un camí incòmode perquè s’hi rellisca molt i sovint el cul toca a terra. Tampoc és que la nostra opció sigui còmoda, però és la que hem agafat i, per tant, la que toca seguir.
De fet, en comptes de baixar des d’un inici, el que fem és seguir la carena durant una mica més d’un kilòmetre. Anem perdent alçada a poc a poc seguint un sender i fixant-nos en les fites. Sabem, però, que el camí condueix al poble de Cistierna, per la qual cosa en arribar a una canal l’hem d’abandonar torçant a la dreta. El problema és que no hi ha camí marcat durant el trajecte de descens i la pendent és força gran, fins arribar a una nau de bestiar que es veu al fons, just al costat d’un camí ample. Cal anar amb molt de compte amb els turmells, perquè si les pedres no són bones, l’herba rellisca… així que tant és el que agafem. Fins i tot hi ha un tram en què travessem part d’una fageda.
Quant les baixades tenen una certa durada es fan inacabables. Seguíem patint per l’Aníbal, però ell en cap moment va llençar una paraula de reprovació ni per al terreny per la situació. Tot un exemple. Finalment, aconseguim arribar al camí ample i abandonar el terreny irregular. L’Ana, que calça el mateix número de botes que l’Aníbal li pregunta com té els peus. La resposta és tan evident que decideix canviar-li el calçat. L’alleugeriment que senten els peus de l’Aníbal ha hagut de ser molt gran perquè ja se li veu una altra cara.
Durant la pujada ens hem anat hidratant força, però no es pot dir el mateix de la baixada. Estàvem massa preocupats en trobar algun camí i en acabar el descens definitivament. Sigui com sigui, en el moment d’arribar al camí ample i mentre fèiem el canvi de calçat hem aprofitat per beure una mica d’aigua que encara teníem. Calenta, però és aigua!
I vés per on, just al costat de la nau, hi ha una font, un abeurador, al qual l’Ana Cristina no dubta en acudir per omplir les ampolles d’aigua que té amb aigua ben fresca. Tot i les reticències que tots tenim en no saber si és aigua potable, la frescor ens acaba per seduir irremeiablement i tots acabem bevent-ne. Boníssima!
El ànims d’haver assolit la fita i de trobar-nos ja a prop del punt d’inici es fan notar en l’expedició.
Una darrera mirada a la muntanya abans d’arribar a Fuentes de Peñacorda.
Les cases i els carrers del poble són el preludi del final de l’excursió.
1 Pingback