MAPA I PERFIL
CRÒNICA DE LA RUTA
Una excursió en aquestes dates assegura una forta calor. Per això es fa gairebé imprescindible matinar força per aprofitar les hores de relativa frescor, tot i que quan es va amb canalla no sempre es pot sortir ben d’hora.
Sobre dos quarts de nou començàvem a caminar després de deixar els cotxes al costat de Catalunya en Miniatura, a Torrelles. La idea bàsica era pujar a Sant Ramon i després, si la calor i les forces ho permetien, arribar fins a Sant Antoni. Ben aviat alguns membres de l’expedició ja van vaticinar que només farien un cim.
Efectivament, ja des de bon inici una forta pujada portava a la Creu de Querol, un kilòmetre i mig en què no tothom s’hi va sentir còmode, però arribats en aquest punt ens vam tornar a agrupar i fer-nos la primera foto.
A partir d’aquí tot va ser més fàcil ja que el camí es va tornar més amable amb baixada inclosa. Els camps de cirerers ja no enrogien el paisatge, potser si haguéssim fet la ruta un parell de mesos abans l’efecte cromàtic hagués estat ben diferent.
A l’alçada en la que ara ens trobàvem, però, vèiem ja l’ermita de Sant Ramon, la qual cosa només podia indicar que el fet de baixar a la llarga seria com un acte de traïció, o com deia un bon amic meu…. “esto es engordar pa’ morir”. Així, ben aviat vam arribar a un pont que salvava la carrereta de Sant Climent a Sant Boi.
Diuen que assolir un cim té quelcom d’espiritual. Sigui així o no, en menys d’un kilòmetre vam ascendir uns 150 metres, una bona arrencada. A poc a poc, però, cadascú al seu ritme, amb aturades per recuperar-se i el que calgués, vam anar arribant fins a l’ermita. La muntanya se la coneix amb el nom de l’ermita: Sant Ramon, però cal tenir en compte que té nom propi: Montbaig. Aquest és un aspecte que poca gent coneix i que m’agrada remarcar-lo aquí.
Un bon esforç sempre enalteix la fita aconseguida. I què millor que un bon esmorzar per recuperar forces i emprendre el camí de retorn. Abans, però calia retratar bé aquell moment.
Si en l’anada havíem tingut la sort de poder comptar amb bona part del trajecte a l’ombra, ara el sol ja es trobava força amunt i dificultava en bona mesura un retorn amb certa comoditat. Cal dir que el factor psicològic és molt important, sobretot per als més joves. Es van anar formant grups que es distanciaven de tant en tant.
La calor i la pujada, no tant pronunciada com la darrera, però suficient per als menys preparats, va anar minant la moral. Ara tocava remuntar la tropa amb bon humor, ànims i acompanyament, per això estan els companys. Novament a la Creu de Querol la calor era mot forta, doncs s’acostaven les 12 del migdia.
Sense preguntar qui em volia acompanyar perquè la resposta era evident, vaig deixar el grup que baixessin cap als cotxes i marxessin. El cas és que els més petits ja havien caminat prou i tornar a fer una ruta similar ara cap a Sant Antoni era massa agosarat i gens adequat per al principal objectiu cap a ells: que els acabi agradant caminar per la natura.
Ara ja sol, el ritme va ser força més alt. El camí planejava força fins que, després de travessar Torrelles per un carrer amb poques cases, deixes la població creuant l’Avinguda Comte Ramon Berenguer i enfilant per una pista a mà esquerra amb una forta pujada que ja no es deixa fins arribar al cim de Sant Antoni.
A mitja pujada, just després d’aquesta foto, se’m va desconnectar l’aplicació que enregistrava la ruta, recuperant-la ja gairebé al cim. Per això en el mapa sembla que hagi pujat muntanya a través en línia recte, però no, en absolut! Ja és prou forta la pujada com per a sobre fer com les cabres!
A dalt, les ulleres em relliscaven de la suor, però allí estava fent el cim.
Un parell de joves van pujar en bicicleta, tot i haver hagut de parar a mig camí. És realment molt forta i amb trams força empedrats, per la qual cosa els que aconsegueixen pujar en bicicleta sense aturar-se es poden considerar uns molt bons esportistes, bé, que estan en molt bona forma, vaja. I sobre els trams empedrats, vés per on que aquesta muntanya també es coneix com a Montpedrós.
A la tornada em vaig embolicar una mica. Es barrejaven trams en què es passaven pels carrers de la població de Torrelles i altres en què el camí es tornava corriol i s’endinsava en ple bosc, cosa d’agrair perquè la sensació de frescor tornava malgrat el sol d’aquelles hores.
Aviat arribava al cotxe que es trobava protegit per l’ombra d’un gran arbre.
