MAPA I PERFIL
CRÒNICA DE LA RUTA
La il·lusió no sempre és suficient, cal també estar preparat per assolir certs objectius que, ja sigui per desconeixement o sobrevaloració de les possibilitats d’un mateix, no acaben de fructificar.
Ben d’hora recollia el Marc i el Joan i partíem amb la intenció de fer una gran gesta: l’olla de Núria des de Fontalba, això ens permetia no dependre del cremallera. En arribar a Queralbs vam agafar la carretera que portava a Fontalba, que de seguida es va transformar en una àmplia pista sense asfaltar però molt ben arreglada perquè hi pugui accedir tot tipus de vehicle.
A les 6:30 començava l’ascensió al pic més alt, al sostre comarcal del Ripollès i un dels pics més emblemàtics de Catalunya: el Puigmal.
Els primer tram ja em va anunciar que l’empresa seria dura. Veia com el Marc i el Joan tenien un pas més ràpid i, a sobre, anaven parlant. Jo amb prou feines els seguia la qual cosa m’exigia anar a un ritme que no havia de ser el meu. Entre el cotxe i el cim del Puigmal hi havia una distància que no arribava als 5 km i es pujava un desnivell de gairebé 1000 metres. M’estava adonant que hauria de fer més esforç del que preveia i això m’amoïnava.
El paisatge que es va obrint a mesura que t’apropes al Puigmal és espectacular. Les previsions meteorològiques no aconsellaven sortir, però la realitat és que ens va fer un dia molt bo, combinant estones de fred amb estones de sol, però mai de forma extrema, la qual cosa és molt d’agrair. Com també és tot un luxe veure els isards ben a prop teu, tot i que a una distància prudencial.
La visibilitat envers horitzons llunyans apaivagava el malestar de l’esforç. Aturats en un petit descans, vam fixar la vista en el Pedraforca, seductor i alhora desafiant, potser per a una altra sortida.
El cim no arribava mai per més metres que remuntéssim. Els esbufecs acompanyaven els batecs desesperats del cor i l’aire pur es filtrava ben endins dels pulmons, fins al punt de notar-lo en el racó més amagat de qualsevol bronquíol. Finalment vam arribar, ells primer. Havíem fet el cim, el meu primer cim de veritat. El vent incòmode i el fred no van poder diluir l’optimisme que ens envaïa perquè l’objectiu més gran ja estava al sac.
Després de les encaixades i les fotos vam continuar el camí cap al següent cim. Una imatge dibuixava l’itinerari que havíem de seguir des de la carena que anava unint els cims. Semblava que no havia de ser gaire complicat. Ho semblava, només.
L’ascensió al pic del Segre no va ser tan llarga, és clar, però el desnivell per aconseguir arribar a dalt era important. Només deixar el Puigmal la neu encara estava present, tot i l’època de l’any. Allà dalt fa prou fred!
En qualsevol moment et venia de gust parar a contemplar les valls i les altres muntanyes que es dibuixaven en tots els angles. En un d’aquests moments, el Joan i el Marc van estar-se una bona estona xerrant mentre jo anava tirant. Vaig aprofitar per retratar-los en ple ascens al Pic del Segre.
Just abans d’arribar al cim vam parar a descansar i, ves per on, estàvem a pocs metres del cim i no el podíem veure. En arribar, segona encaixada i fotos. Encara no sabia jo que serien les darreres.
Si hi ha alguna cosa pitjor que una ascensió bé podria ser que fos la davallada. Efectivament, baixar aquell segon pic va exigir massa a les meves cames, tot i que jo no me n’acabava d’adonar. Vam travessar algun espai encara amb neu seguint el camí fins que de tant baixar vam arribar a una cruïlla que indicava la direcció al següent pic i la de Núria. La imatge era imponent. Núria quedava als nostres peus, tant a prop i a la vegada tant lluny. Tota la vall es precipitava cap al santuari.
Vam aprofitar per menjar alguna cosa abans de tornar a emprendre la marxa. Vam començar a pujar i les cames, els quàdriceps més concretament, em feien un mal considerable. Vaig prendre la decisió més realista amb el meu estat de forma: deixar l’empresa. Els vaig cridar, els vaig explicar que el més prudent era no seguir perquè encara quedava molt i no podria acabar-ho. De manera que ells van seguir, més lliures i al seu ritme, i jo més alleugerit.
Mentre baixava no em podia treure la sensació de fracàs. En certa manera ho és, però també seria massa injust amb mi mateix. L’error va ser creure que podia fer-ho, però sobretot perquè vaig pensar que estava preparat, és clar, sinó ni m’ho hagués plantejat. La càrrega d’un objectiu inassolible per mi va ser massa forta ja que des del primer moment estava mesurant distàncies i esforços. Molt diferent hagués sigut plantejar-me fer el Puigmal només, fins i tot amb aquest objectiu es podria considerar un èxit aventurar-se a fer un altre cim. La sensació d’èxit hagués animat aquest cos que continuava davallant cap a Núria.
Dos rierols confluïen per formar-ne un de més ample.
Seguia el riu i la seva remor en una llarga baixada que castigava encara més les cames i els peus. Sobre dos quarts de dotze arribava a Núria. Abans, però, alienes a les caminades dels humans, hi havia qui estava realment gaudint del dia.
Un mar de gespa m’abraçava i no em deixava marxar, així que em vaig treure les botes, em vaig estirar i vaig intentar dormir una mica banyat pel sol i l’aire fresc. No ho vaig aconseguir, però sí vaig descansar. El Joan va dir que era força probable que arribessin sobre les dues, ja que pensaven aprofitar alguns trams per fer-los corrent. Ho va clavar; quin paio!
Fins aquí s’acaba la meva ruta, però no pas la del Marc i el Joan. Ells van seguir i van coronar el Pic de Finestrelles, el Pic d’Eina, el Pic de Noufonts, el Pic de Noucreus i el Puig de Fontnegra. Uns autèntics cracks, però sobretot un bon parell d’amics.
En arribar a Núria els vaig felicitar i van descansar una estona, però no gaire perquè els núvols s’estaven apoderant del cel de la vall. Vam començar el retorn a Fontalba en una caminada més amable, gens abrupta i refrescats per un plugim que va no va durar gaire, afortunadament, només aquell punt just per compensar la calor de l’esforç per travessar la muntanya. Una hora i mitja després arribàvem al cotxe amb ànims renovats, doncs havíem arribat al final d’una gran ruta, cadascú amb la seva fita. Ells amb l’olla de Núria i jo amb els dos pic més alts que he fet fins ara.
