MAPA I PERFIL
crònica de la ruta
Un matí fresc però sense massa aire, ideal per fer una ruta que parteix des del poble lleonès de Fuentes de Peñacorada. Allà mateix deixem el cotxe i iniciem la ruta l’Ana i jo sortint per la part alta del poble, on hi ha una font que brolla des de dintre d’una cova i un mapa que descriu les dues rutes.
Nosaltres ens decidim per fer-les totes dues perquè calculem que així farem uns 10 km.
Aquesta primera etapa de la ruta transcorre per una antiga calçada romana que es pren quan s’abandona la pista que surt del poble. Ens ha produït una mica de dubtes el fet que hi hagués una tanca amb filferros i cap senyal que ens confirmi que anem per bon camí. Tot i així, com que no hi ha més alternatives, entenem que hem de seguir per aquí i així ho fem. Poc més d’un km de ruta es troba una cruïlla que presenta les dues alternatives a prendre: anar cap al Castillo de Monteagudo o bé seguir la ruta de Huellas de las Legiones.
Trenquem a l’esquerra i comencem un suau ascens. Al fons, l’objectiu, encara lluny, però sabem que en poca estona el coronarem.
A mesura que ens hi apropem la pujada s’esdevé més exigent. A poc a poc també anem abandonant els paratges que ens guarden del vent i experimentem que les alçades descobertes sovint són sinònims de vents. El cim l’assolirem per la banda contrària de la imatge que ens ha anat acompanyant. Bordegem el turó i emprenem els darrers metres, els més durs, per la vessant est que és la més amable.
Aviat som a dalt.
Unes imatges impagables dels Picos de Europa, de Peñacorada, del Miragüete i de les blanques muntanyes que ja pertanyen a Palència.
Una captura panoràmica de 360º intenta plasmar el que no poden descriure les paraules.
Retornem sobre les passes i davallem fins a la cruïlla per seguir amb la ruta de Huellas de las Legiones.
Aquestes legions corresponen a les d’època romana que travessaven aquestes contrades per la calçada que hem deixat una estona abans. Al contrari, en aquest cas, el camí s’endinsa entre els prats verds encara tacats de blanc per la neu mandrosa que es resisteix a marxar.
Un bosc d’arbres sense fulles ha preferit llençar-les al terra per formar una preciosa catifa plena de tons marronosos, mimant el caminant i fent-lo estimar tanta pau i bellesa.
Pel camí, el caprici d’un tronc que dibuixa una estança oberta desperta la curiositat del viatger sensible, mentre el suau ascens cap al pla es mostra amè i ple d’estímuls.
A dalt, som al peu de Peñacorada. La mirem amb ulls delerosos per conquerir-la, però els bancs de neu en les zones més altes, just a dalt de la carena que ens hauria de portar al cim ens ho fan repensar. La neu en aquestes alçades està molt dura, gel, i un mal pas pot ser fatal. De vegades cal saber posposar els propòsits per a millors ocasions, si més no, una mica menys adverses. Segur que no hauria de passar res perquè hi ha alternatives per evitar la neu, però decidim no córrer el risc.
Emprenem, doncs, el retorn cap al poble on tenim el cotxe. Ara davallem per la vall tot seguint un rierol que haurà de donar força imatges espectaculars, amb racons insòlits i la perfecta comunió de la remor de l’aigua fent el seu camí.
Aviat apareixen unes parets muntanyenques que retorcen una mica el camí, a mesura que es va abandonant el paisatge fluvial tan agradable amb el qual hem fet el descens des del pla. En un revolt apareix ja Fuentes de Peñacorada i, tot i que encara falta una estona per arribar, entenem que la ruta ha finalitzat.
A punt d’entrar en el poble, una darrera visió bucòlica ens obliga a aturar-nos.
