mapa i perfil
CRÒNICA DE LA RUTA
Després d’un dia plujós és una mica arriscat fer ruta per la muntanya, tot i que la claror no sembla amenaçar l’objectiu de dos nous cims.
Deixo el cotxe en la depuradora que es troba just abans d’entrar a Vacarisses en la carretera que ve des d’Olesa. Travesso la carretera i agafo un camí a mà esquerra que inicia un suau ascens per una pista enfangada.
Em dirigeixo cap al coll de la Bosseta que es passa deixant la pista en passar gairebé davant d’una gran pedra que precedeix un turó. El coll és estret i deu el seu nom perquè era un lloc habitual on els viatgers topaven amb lladres que els ajudaven gustosament a buidar les seves “bosses”.
El camí s’estreny força i serpenteja fins a arribar a un pla que esdevé una zona d’esbarjo. A mà dreta es divisa el Puig Cendrós al qual s’hi arriba en pocs minuts abandonant la pista principal i trencant per la dreta sobre un petit sender que puja fins al cim. A dalt, les vistes són esplèndides, sobretot amb Montserrat justament enfront. Una panoràmica intenta captar aquest espectacle, tot i que amb l’emoció m’oblido totalment de fer-me la foto de rigor damunt del cim. Quina ràbia!
[foto panoràmica pendent de recuperar]
Desfaig el camí i torno direcció cap al coll de la Bosseta, però sense tornar-lo a passar, sinó agafant un trencall a la dreta que davallarà per senders poc transitables i de perillosos per als turmells. L’aigua hi ha deixat la seva petjada en forma de solcs dibuixats en 3D, fet que obliga a estar molt atent on cal posar el peu. El mal camí dóna pas a una pista més ampla i també a la contemplació del pròxim objectiu, el Turó del Ros, just a sobre de la pedrera del Mimó.
La pista avança i passa pel costat d’una casa que deixo a mà dreta i que, més endavant, és anunciada com restaurant el Mimó. Passem sota un pont i, malauradament, arribo a la carretera per la qual he fa un parell d’hores em dirigia amb el cotxe a la depuradora. No hi ha més remei que seguir per la carretera a mà dreta, direcció Olesa, un bon tram fins que es troba l’entrada de la cantera a mà esquerra. Em sorprèn desagradablement que la ruta hagi de passar just per dintre de la cantera, en una forta ascensió.
Després d’una estona s’abandona la cantera i la pista per la qual continuo pujant conserva el fort desnivell, tant que el meu rostre comença a semblar una aixeta mal tancada de tanta suor. Una cadena anuncia que ja surto de la propietat de l’empresa de la cantera i continuo per una pista que ja no deixaré fins arribar al cim.
Un enorme conjunt d’antenes i repetidors mancats de tota bellesa dóna la benvinguda a l’excursionista. Amagat, darrera uns matolls, s’entreveu un piló del qual oneja una estelada esparracada per l’acció del vent. He arribat i aquesta vegada sí que em faig una foto malgrat la dificultat de fer-ho en un espai reduït, un objectiu amb força altitud i haver de mantenir la màquina i el mòbil en una posició inversemblant. Tot i fer tot això sense comptar amb cap ajut més que el de la motxilla que em serveix de plataforma, finalment el resultat és acceptable.
La baixada és força ràpida i de vegades les cames corren més del que calen. La pista no és del tot plana i cal vigilar amb el mal estat del sòl. Deixo a mà esquerra la cadena que separa la pista per la qual he pujat de la pedrera i segueixo el descens ben pronunciat. Aquest camí, entre esses i revolts, condueix directament a la depuradora on està el cotxe, on conclou l’excursió d’avui.
Me n’alegro d’haver-la fet sol, perquè no l’he acabada de gaudir del tot degut a l’estat del sòl i d’alguns senders pels quals he transitat. És per això que el més prudent és considerar-la de dificultat moderada.
1 Pingback